Plorar de Mal

Boston, MA. 13.7ºC

Nova secció. Estupideses...

Són gairebé les 9 del vespre. Arribem carregats amb les bosses del súper i començo a posar el menjar a la nevera mentre en Treps neteja la banyera. El Linhong fa 2 setmanes que no hi és i per tant el seu menjar no ha estat ingerit i més concretament s’ha podrit. És hora d’arremangar-se! Obro la nevera. M’assec a terra per estar el més còmode possible i començo a fer neteja. Un pebrot verd tot sec... a la bassa. Uns ous caducats... fora. Un pa florit... fora també. Coi, quanta merda acomulada! Tota satisfeta per la neteja de la nevera m’aixeco d’una embranzida i... paaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaam!!! Impacte a tota velocitat contra el congelador. El cop ha estat tant fort que he caigut rebotada a terra i després de posar-me instintivament les mans al cap he començat a Plorar de Mal. Primer plorava pel mal però a mida que m’adonava del que havia passat plorava de ràbia. Era com si de cop tornés a tenir 5 anys i m’hagués caigut jugant al pati de l’escola. Plorar de mal... crec que feia molt temps que no plorava de mal... Han passat 3 minuts i encara sec a terra, amb les mans al cap i plorant sense control. En Treps ni se n’adona perquè té l’aigua de la banyera rajant. De cop, para l’aigua i trencant el silenci se senten uns “sniff-sniff” tots tímids. Apareix corrent i en veure’m a terra i les mans al cap em posa unes bosses de gel pels cops al cap. “Buf, quin nyanyo.” Diu tot passant-me les mans pel cap.

De tot això, ara només en queda una mica de mal de cap i un nyanyu considerable. Però és curiós que quan ens fem grans ja no Plorem de Mal. És potser que ja no ens fem mal tant sovint? O potser és que aprenem a controlar-nos? L’únic que puc dir és que m’he quedat molt a gust, llàstma del nyanyo.

Fudge, bonyeguda...